EVOLUCIÓ DE LES TIC EN LA LEGISLACIÓ EDUCATIVA

Temis, dama de la justícia, es modernitza. Lleis i TIC
Imatge pròpia

En primer ja parlava de lleis, lleis educatives en general. Parlava de la LGE i les seves aportacions respecte a la quantitat, passant per la LOGSE i la LOCE, per arribar a la LOE i les seves aportacions respecte a qualitat. Ara hauria d’afegir la LOMCE, que encara que paregui més antiga per tornar passes endarrere vers la igualtat de possibilitats per a tots, cronològicament li correspon anar ara. És curiós, vaig parlar de qualitat que cercava la LOE, i veig que ara amb la LOMCE haurien, potser, aclarir el que s’entén per qualitat. L’educació no és un negoci, és un dret; qualitat no vol dir rendibilitat financera.

En altres paises, com a Finlandia, no canvien tant el rumb de les seves polítiques educatives encara que canviï el govern, al contrari del que ens passa aquí a Espanya:

 “...la clase política dista de haver logrado un consenso que permita proteger al àmbito educativo de los vaivenes políticos y normatives que se producen en los cambios de legislatura...” (García Ruíz, M.J., 2011, 171) . 

Recordo de petita o de més jove, a la meva mare queixar-se de l’aparició d’una nova llei educativa justificant que, just quan començaven a conèixer-la i a manejar-la, la tornaven a canviar. Potser hauria estat millor fer-la evolucionar, en comptes de capgirar el rumb i tornar a començar. Aquests canvis en els governs i en les lleis, afecten també al projectes de llei referents a les TICs. Enguany, i concretament en aquesta assignatura toca tractar les polítiques respecte a les TIC.

Com veiem al quadre, l’evolució dels plantejaments amb les TIC han consistit, en primera instància, en introduir assignatures de informàtica al currículum, dotar de recursos i formar al professorat, així com el seu ús en tasques administratives i creació d’alguns softwares.  Es van crear programes concrets els quals han evolucionat en uns altres (Atenea en PNTIC) o han set destituïts per altres, dins la metodologia basada en EAO (ensenyament assistit per ordinador).  Després d’analitzar els seus resultats, i veient que no canviaven gran cosa, així com la coincidència de la crisi econòmica dels anys 90, el finançament es queda estancat.

Panorama a finals del segle XX, segons Area, 2006

Panorma al s.XXI, segons Area, 2006

Al segle XXI, davant la realitat social, apareixen nous programes destinats a impulsar la societat de la informació, ara el repte és dotar d’internet a les aules. Segons l’opinió del professorat (Area, Sanabria i Vega, 2013), valoren la dotació de recursos però admeten que no s’han provocat canvis substantius. Llavors, on és el problema? què està fallant?

Opinió del professorat, segons Area, Sanabria i Vega, 2013

Ja posava jo en sobreavís que no és suficient introduir la tecnologia, sinó que ha d’anar acompanyada d’un canvi de metodologia (entrada viatge en el temps, de primer). No obstant això, recordo quan, als primers anys de carrera de Fisioteràpia, els professors donaven les classes alguns en transparències i altres començaven a fer servir el Power Point. Fins i tot recordo els primers treballs en els quals havien de fer servir-ho per a la presentació de treballs. Evidentment, et quedava tot “més maco” però, reflexionant ara, veig que no produïa un canvi substancial en la manera d’aprendre, ni d'ensenyar. Ara ho veig, perquè l’ús que li donem a les TIC en algunes assignatures és substancialment diferent, prova d’això és el meu propi bloc. No és només "amb què" sinò "com", innovar no és fer el mateix amb suport digital; el que destaca a les TIC és la seva capacitat per posar en contacte gent, per fer possible aquest aprenentatge col·laboratiu i cooperatiu amb sentit, més enllà dels murs de l'aula. Vos acordeu del PLE? Per llegir, per reflexionar, per compartir. Potser doncs, haurem de passar del TIC al TAC (Bloc Grupo Innovación), tecnologies dirigides capa al aprenentatge i el coneixement, innovació pedagògica.

A l’article 111 (bis) Tecnologies de la informació i la comunicació, de la LOMCE, apartat 5, insta a la utilització de les TIC com a mitjà didàctic apropiat i valuós, encara que no especifica com. Esmenta la consulta pròpia amb les comunitats autònomes. Pel que fa a les Illes Balears, trobem el programa Xarxipèlag 2.0, del 2010 (evolució del Xarxipèlag), anomenat pla de modernització educativa. Només el nom ja suggereix un canvi del model educatiu mitjançant les TIC. Aquest pla té com a objectius avançar en la millora del rendiment acadèmic i personal de l’alumne, afavorir la igualtat d’oportunitats d’accés a les tecnologies de la informació i a l’adquisició de competències digitals i impulsar la societat del coneixement, encara que comença per nivell superiors de primària i deixa de banda l’Educació Infantil.

Concretant encara més el nivell, als centres, s’ha de confeccionar un pla TIC, amb objectius clars, contextualitzat, que sigui viable i flexible i que estigui consensuat. Un pla TIC és “instrument de planificació integrat en el PE que persegueix fonamentalment el desenvolupament del tractament de la informació i competència digital i la integració de les TIC com a eina didàctica en els processos d’ensenyament-aprenentatge”. (Govern de Canàries, plan TIC)

Pla TIC, segons document del govern de Canàries

En aquest respecte, l’article 111 pareix prometedor, però em sembla que, amb les partides pressupostàries que destina el govern a l’educació, es quedi tot en una promesa atrapada en un paper i no en una realitat palpable. A més, les paraules que fan servir: "desenvolupament de les TIC com eines complementaries d'aprenentatge", com apunta Fernando Trujillo, deixen molt que desitjar. No són eines complementàries, haurien de ser un dels motors impulsors.

En fi, paciència amb les lleis.

Bibliografia

Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologies de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol publicat al llibre Sancho, J. (coord.): Tecnoligías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Mardid, pàgs. 199-232.

Area, M.; Sanabria, A.; Vega, A (2013): Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Revista Campus Virtuales, num.1, vol II. [http://www.revistacampusvirtuales.es/campusvirtuales/2/6.pdf]

García Ruíz, M.J. (2011): Contrastes de las cultures escolares finlandesa y espanyola. Rev. Española de Educación Comparada, 18. [http://www.uned.es/reec/pdfs/18-2011/06_garcia.pdf]

Gobierno de Canarias (s.d.): orientaciones para elaborar el plan de tecnologías de la información y la comunicación (Plan TI) en los centros educativos. [http://www.gobiernodecanarias.org/educacion/5/DGOIE/PublicaCE/docsup/Orientaciones_planTIC.pdf]

POSSIBILITATS I LIMITACIONS DEL SOFTWARE EDUCATIU

Imatge DoDEA, flickr

Ho primer que crec que cal és tenir clar el terme software educatiu. Destacar el fet que estigui destinat a l’ensenyament i l’aprenentatge, en aquest cas autònom, i, a més a més, que permeti el desenvolupament de habilitats cognitives. Aquest petit matís crec que estableix una diferència. Igual que abans l’educació era entesa com una transmissió de coneixements, en la societat actual és entesa més bé com a una creació del propi coneixement.

Així mateix, ja no es tracta de realitzar tasques repetitives i de memoritzar, ara es tracta de ser competent, d’aprendre a aprendre, de manera autònoma. Es va produir (o se hauria de haver produït) un canvi de metodologia necessari per aquesta nova societat, la societat de la informació i la comunicació. L’any passat vàrem tenir que analitzar un videojoc “educatiu”, i aquí ja parlava de la problemàtica de que el software segueixi la pauta del llibre de text (citant a Etxeberria,2008)

Per tant, al parlar de softwares educatius, pot ser ens troben davant un software guiat per una metodologia més tradicional, que, encara que dugui el cognom “educatiu”, jo pondria en tela de judici la seva capacitat de fomentar l’aprenentatge autònom així com les habilitats cognitives. Pot ser serveixin per instruir en la utilització dels dispositius, com a primer apropament, o per reforçar un aprenentatge adquirit a base de repetició, venint a substituir una fitxa de “feinetes”. Clar està que s’aprèn a fer, fent, però també és cert que per afavorir l’aprenentatge, les tasques o activitats han de ser el més significatives possible i acord a la realitat més propera de l’infant (o l’alumne). És per això que hem d’anar alerta a l’hora de establir una eina com educativa, quan en realitat és merament instructiva.

Abans de continuar, també convé aclarir conceptes bàsics multimèdia, que fan possible aquesta lectura no lineal, gràcies als nodes i enllaços. Per a tal efecte, veure el quadre que apareix a continuació.

Quadre confeccionat a classe.

Deixant clar que quan parlo de software educatiu no parlo de fitxa electrònica, passaré a analitzar les seves possibilitats i limitacions que poden tenir. I com a primera limitació, aquesta mateixa, que ens apunta Urbina (2000): anomenar com educatiu a softwares que el que busquen és més la venta i camuflen el producte sota la paraula “educatiu”, tot ensucrat amb frases publicitàries i regals promocionals com a reclams. He de dir que a l’anàlisi del videojoc de l’any passat, ens va ocórrer que en principi, pareixia que tenia possibilitats, però fent una anàlisi i provant el joc, van veure que l’apel·latiu “educatiu” deixava molt a desitjar. D'aquest fet es deriva, entre altres, la importància de la supervisió de l’adult, entre altres motius, a l’hora de seleccionar un material adient. A més, al tractar-se dels primers nivells educatius, no hem d'oblidar l'ús d'aquests softwares com a complement, no substitut, per entendre i aprendre el món que ens envolta. Com ja anotava na Zineb l'any passat, no em d'oblidar que es un dispositiu 2D, vers a la realitat tridimensional que ens envolta. 

Quadre confeccionat a classe, amb una modificació.

Observant el quadre confeccionat a classe (que he modificat lleugerament), s’aprecien certes consideracions i requisits per parlar d’un bon software educatiu segons Urbina.

No obstant això, vull assenyalar que el fet de disposar d’una guia didàctica, efectivament és requisit necessari, però no és concloent. Valverde estableix unes pautes i principis per a la creació d’aquests software educatius, destacant el què?, a qui? i per a què? Si aquestes estan ben orientades, el contingut, el destinatari i les finalitats, només falta, segons la meva visió, el com? A vegades passa que saps que aqueixa manera de fer no és la adient (una gran passa), però falta saber llavors de quina manera fer-ho. Crec que aquí està el repte, el meu repte personal, a l’hora de l’elaboració del treball pràctic d’aquesta assignatura: no caure en la típica fitxa o el dispositiu passiu, que, sí, entreté, però no omple el cervell de coneixement, no li provoca cap repte. És aquí també on entra l’habilitat del mestre per “convertir l’experiència del joc en una experiència reflexiva” (Etxeberria,2008).

Imatge disponible en altre entrada del meu bloc

He de dir que ara, quan jugo videojocs, tot i que aquests no siguin purament educatius, inconscientment analitzo el seu potencial educatiu, ja que ensenyen altres competències no purament referents a continguts, d’entre altres, en llocs on-line, competències col·laboratives, que, com ja hem vist en entrades anteriors, és una de les principals característiques de l’educació web 2.0. (S’activa el meta-aprenentatge!)

Qui sap, pot ser en un futur pròxim, el alumnes ja adults, amb competències col·laboratives siguin capaços de treballar en equip i ajuntar-se els diferents experts en diferents matèries per millorar l’eficiència, i no passi el que passa, per exemple amb arquitectes que fan piscines terapèutiques sense consultar als especialistes en teràpia aquàtica, centrats més en l’estètica pas que en la funcionalitat, o els que fan hospitals sense consultar als treballadors dels hospitals, o creadors de software educatius que fan programes sense contar amb l’opinió crítica dels educadors dins d’una metodologia constructivista. Ho dic per la conferència que van “gaudir” a classe, i amb tots els meus respectes, però jo revisaria certes parts del software, si no de base, almenys alguns aspectes bàsics, com respectar l’ordre de col·locació de síl·labes respectant l’ordre de lecto-escriptura, almenys així no és tan contraproduent en l’aprenentatge de dinàmiques de lectura i escriptura en els més petits. La part tècnica, cap queixa. 

No hem d'oblidar tampoc que si el software és molt tancat respecte al seu recorregut, molt lineal, tornem a estar davant d'un possible llibre de text, i...on deixem la part de crear dins el procés d'aprenentatge?  

Per acabar, penjo aquí de nou el vídeo de l'anàlisi d'un videojoc educatiu que van fer l'any passat en un treball de grup, na Paula, na Zineb i jo.

------------------------------- 

Etxeberria, F. (2008): Videojuegos, consumo y educación. Revista Electrónica Teoría de la Educación. Educación y Cultura en la sociedad de la Información. Vo 9, nº 3 Nov. 2008. http://campus.usal.es/~teoriaeducacion/rev_numero_09_03/n9_03_etxeberria.pdf

Urbina, S. (2000): Algunas consideraciones en torno al software para educación infantil. Edutec, revista electrónica de tecnología educativa. Num 13, Nov.

Valverde, J. (s.d.): Módulo I. Procedimiento básico para el diseño y producción de multimedia educativos. Diseño y producción de materiales didácticos on-line.

Imatge inicial: DoDEA, Flickr