Las TIC, ajuda a la relació família-escola

TIC, obrint portes a l'escola per a les famílies.

Les lleis educatives contemplen cada vegada més la importància de la participació de les famílies en els centres, participació com a valor bàsic (Aguilar i Leiva, 2012), però es feina dels docents donar el primer pas (Trujillo, 2011). A més, no ens hem d'estancar en la mera participació, la cooperació és un valor en alça (Aguilar i Leiva, 2012). Recordo quan era petita, que, com que la meva mare era professora en l’escola on jo anava, i la participació dels pares de manera més activa costava una mica, el meu pare va acabar participant en el Consell Escolar de dita escola (que per cert, jo en aquella època no tenia ni idea de què era ni per a què servia, només sabia que feien reunions de tant en tant). És clar que, en aquella època, la participació es limitava a presència física i notes divulgatives per escrit; les TIC encara no havien arribat. Abans hi havia el binomi família-escola, ara, amb l’aparició de les TIC, podem analitzar família-escola amb i en les TIC.

Per una banda tenim a les famílies, les quals, interessades en el desenvolupament del seu fill, mostren interès per rebre informació al respecte, i concretament davant les noves tecnologies, que formen part de la vida dels seus fill, tot i que hi ha diferències socioculturals en el ús de les TIC, i que el nivell d’estudis dels pares i mares influència en l’ús de les TIC per part dels seus fills (Ballesta i Cerezo, 2011), i de els mateixos.

Per l’altra banda està l‘escola, segon cercle de socialització de l’infant, i que comparteix amb la família el objectiu comú respecte al seu fill i propiciar al nen un bon desenvolupament per a la societat en la qual està immers: la societat de la informació i la comunicació. Per tant, un focus comú és l’ús que li donen els nens a les TIC, procurant un ús responsable. Alguns consells de l’ús de les TC en família, ja que a casa és on s’estableix el major temps d’interacció amb les TIC (Ballesta i Cerezo, 2011), els proposa Mel en una entrada de bloc en el 2008 titulada: “Ventajas del uso en família de las TIC”. Destacaria el fet de que els pares també ensenyin a navegar amb sentit crític (a l’escola també), col·locar l’ordenador en un espai comú per a gestionar-ho millor, i aprofitar l’impuls que ja existeix de les consoles per seleccionar jocs adequats i per a tota la família, per compartir estones d’oci familiar.  

I, com posar-se d'acord per dur a terme aquesta tasca comú de la manera més eficient i coherent possible? L’aliança, i les eines que faciliten aquesta tasca. Ja vaig comentar que dins la cara amable de les TIC podem destacar que es trenquen les barreres espai temps (Area, 2002), aprofitem-les. Al quadre s’esmenten experiències amb TIC en les quals participen les famílies. 

Quadre resum de les lectures del tema 6. Proporcionat a classe.

Com ja he esmentat, el professional és el que ha de donar la primera passa, tal i com explica gràficament Trujillo, mitjançant un pla en el qual l’ús de les TIC ajuda a dita feina: primer, han de conèixer a les famílies, les circumstàncies de cadascuna; segon, han d’informar a les famílies sobre el PEC (projecte educatiu de centre); tercer, s’ha de formar als pares (escoles de pares en la Web, comunitats d’aprenentatge); quart, s’ha de promoure la seva participació, invitar-les a realitzar alguna activitat; i quint, una mica més enllà, cercar la col·laboració i cooperació. El camí és llarg, però dóna per reflexionar en el cas de fer feina amb famílies, per veure en quin punt ens trobem. Jo personalment treballo a una associació de famílies amb nens i és cert que aprofitant l’avantatge d’alguns recursos tic per facilitar la comunicació amb ells, encara que pot ser, ara ho veig, podríem donar una passa més i avançar cap a la col·laboració.  

Altres experiències properes que he viscut en aquest respecte són: una, fa just dos dies, quan vaig presenciar com li arribava a la meva companya de feina un missatge de text informatiu de l’institut de la seva filla, per recordar que el divendres sí hauria classes. L’altre, a l’escoleta on vaig fer les pràctiques, on tenien un grup de WhatsApp d’aula, així com un bloc de centre on es posa informació general del centre, així com un recull de les activitats que s’han fet, i així els pares poden veure que es fa.

Em falta veure en primera persona alguna experiència per a la col·laboració, tot i que, gràcies a les noves tecnologies he pogut veure alguna. ;D  

Vídeo dels Alumnes de Lola Urbano.

--------------------------

Ballesta, J.; Cerezo, C. (2011): Familia y escuela ante la incorporación de las tecnologies de la información y la comunicación. Educación XXI. 14.2.

Aguilar, M.C.; Leiva, J.J. (2012): La participación de las familias en las escuelas TIC: Análisis y reflexiones educatives. Pixel-Bit. Revista de Medios y Educación. Nº 40, Enero.

Imatge pròpia, al fons, imatge de flicker 

TIC en Educació Infantil: Metodologia a l’aula

TIC a l'aula: canvis a divers nivells: espai, rols, metodologia, etc.

Per Irwin Intermediate School, on flicker.

Ja hem parlat dels beneficis que comporten les TIC a la societat en general i a l’Educació, en la formació de les persones al llarg de tota la vida durant totes les entrades sota aquesta mateixa etiqueta, de les lleis educatives referents a les TIC i una mica més enllà, del nivell de concreció de centre.

Tot això està prou bé, però encara podem concretar una mica més, dins l’aula. Perquè no es tracta només de ficar un ordinador a l’aula, o ensenyar als nens a fer servir l’ordinador (accés), ni tan sols es tracta de fer servir un software “rèplica” del llibre de text i de les fitxes (adopció-adaptació). Com diu Jordi Adell , la introducció de les TIC a l’aula és un procés que gaire bé pot durar de 3 a 5 anys, i contempla una sèrie de fases, el que s’anomena com ACOT.

 

Esquema per Gemma Tur

Hem d’arribar a la innovació, encara que sigui personal, no innovació universal, passant per l’apropiació. Deuen estar integrades dins el currículum, i des de aquí, cercar la innovació per a desafiar les estructures pedagògiques existents (Adell, 2008) 

Analitzant el meu propi procés, puc observar correlació entre el desenvolupament de les meves competències TIC i les fases ACOT. Al llarg de la meva formació he hagut d’aprendre com fer servir les eines tecnològiques per al lliurament de diversos treballs. Ja quan estudiava fisioteràpia vaig haver d’aprendre a fer servir el programa Power Point per la presentació de treballs (no per aprendre, encara que aprenia mentre feia la feina), és a dir, a cavall entre adopció i adaptació. Diguem que el canvi més gran va ser quan vaig començar els meus estudis de GEDI, a la assignatura de didàctica i l’arribada a la meva vida dels blocs, per compartir experiències reflexives i nodrir-se d’altres i del drive, és clar: maneres de treballar que sense la tecnologia no serien possibles (apropiació). Això va a desmuntar tota la meva manera de pensar sobre metodologia; jo vaig viure i veure altre època, altre model pedagògic. És el pas d’un model tradicional, a un constructivista integrada amb les TIC. Una fusió entre els continguts, la pedagogia i la tecnologia, en benefici de l’educació. És el que s’anomena el T-PACK. Oscar Tijeras (alumne de la UIB), en el seu bloc, relaciona una experiència d’aula personal, un debat a classe, amb aquesta metodologia, i esmenta els processos de associació d’aquests tres elements en diverses parelles (com s’observa en el dibuix):

T-Pack, per http://tpack.org

Ara estic en un punt en el qual em plantejo, ja que s’aproxima el període de pràctiques a les escoles, si seré capaç d’aplicar això dins l’aula amb els nens d’infantil. Crec que la fase d’innovació la deix reservada a l’experiència, però no la descarto. Doncs bé, Asorey i Gil donen una petita pinzellada al que poden ser els inicis per començar amb les tic a l’aula d’Infantil, encara que crec que l’article aïllat ens pot estancar a la fase d’adaptació esmentada abans.

Quadre confeccionat a classe, amb petites variacions en vermell

És difícil no estancar-se en aquesta fase, sobretot quan no has tingut un model referent abans de com es pot fer, però per això està aquest aprenentatge col·laboratiu i cooperatiu en xarxa, del qual aprens dels altres (afegint el teu punt personal i contextualitzant a la teva situació). Llegint altres experiències de professionals podem fer que el nostre punt de partida no sigui talment zero o podem veure que més gent té les dificultats que nosaltres ens plantegem que tindrem o que ja tenim. Com a exemple d’ús innovador de les TIC a l’aula, hem vist a classe “caceres del tresor” (Adell, 2003):

Quadre confeccionat a classe

A Infantil potser podem aplicar-ho treballant en gran grup, i així els nens prenen un primer model de com cercar, entendre la utilitat d’aquell aparell per obtenir informació, de treball col·laboratiu i cooperatiu. Un exemple adaptat pot ser la Webquest de la Bruja Truja (Esther García Ochoa, 2008, ens explica com es poden treballar diversesaspectes dins d’aquesta activitat)

Altres exemples podem ser els treballs de geolocalització emprant el Google Earth (Adell,2008), o, com varen fer els alumnes de l’escola de San Walabonso, en Niebla, que cercant en la xarxa van trobar molt pobre la definició que feien del seu poble a la Wikipèdia, i van documentar-se i escriure una més completa (anècdota contada per Adell, conferència “Les TIC a l’educació”, Eivissa, Nov. 2014).

Per acabar, no hem d’oblidar aquest aprenentatge horitzontal (ja no vertical), no hem d'oblidar aprofitar el que saben els alumnes (la qual cosa ajuda a partir dels seus coneixements previs, per establir una bona ZDP, Vigotski), com ens conta que va fer Cristina Ordóñez (2011) la primera vegada que es va enfrontar amb una PDI a l’aula per una substitució: els alumnes d’Infantil li van explicar com s’encenia i fins i tot quines coses feien amb la PDI amb la mestra que Ordóñez substituïa.

Només cal afegir un consell, obrir els ulls i replantear-se en quina fase ens trobem, i com podem adreçar-nos cap a la innovació.

Fins una altre!  

 ------------------------------------

Documentació:

Adell, J.(2003): Internet en el aula: a la caza del tesoro. Educ. Revista Electrónica de tecnología Educativa. Num 16, Abril.

Asorey, E.; Gil, J. (2009): El placer de usar las TIC en el aula de Infantil. CEE Participación Educativa, 12. Nov. Pag 110-119.

García, E. (2011): “El catillo de la bruja Truja”, una Webquest para Educación Infantil y algo más. Publicat en: Hernández, J.; Pennesi, M.; Sobrino, D.; Vázquez, A. (2011): Experiencias educativas en la aula del siglo XXI. Innovación con TIC. Ed. Planeta, telefónica i Ariel, Madrid. [http://www.ciberespiral.org/attachments/225_Experiencias_educativas20.pdf]

Ordóñez, C.(2011): Mis primeros pasos con una PDI en el aula. Publicat en: Hernández, J.; Pennesi, M.; Sobrino, D.; Vázquez, A. (2011): Experiencias educativas en la aula del siglo XXI. Innovación con TIC. Ed. Planeta, telefónica i Ariel, Madrid. [http://www.ciberespiral.org/attachments/225_Experiencias_educativas20.pdf]

EVOLUCIÓ DE LES TIC EN LA LEGISLACIÓ EDUCATIVA

Temis, dama de la justícia, es modernitza. Lleis i TIC
Imatge pròpia

En primer ja parlava de lleis, lleis educatives en general. Parlava de la LGE i les seves aportacions respecte a la quantitat, passant per la LOGSE i la LOCE, per arribar a la LOE i les seves aportacions respecte a qualitat. Ara hauria d’afegir la LOMCE, que encara que paregui més antiga per tornar passes endarrere vers la igualtat de possibilitats per a tots, cronològicament li correspon anar ara. És curiós, vaig parlar de qualitat que cercava la LOE, i veig que ara amb la LOMCE haurien, potser, aclarir el que s’entén per qualitat. L’educació no és un negoci, és un dret; qualitat no vol dir rendibilitat financera.

En altres paises, com a Finlandia, no canvien tant el rumb de les seves polítiques educatives encara que canviï el govern, al contrari del que ens passa aquí a Espanya:

 “...la clase política dista de haver logrado un consenso que permita proteger al àmbito educativo de los vaivenes políticos y normatives que se producen en los cambios de legislatura...” (García Ruíz, M.J., 2011, 171) . 

Recordo de petita o de més jove, a la meva mare queixar-se de l’aparició d’una nova llei educativa justificant que, just quan començaven a conèixer-la i a manejar-la, la tornaven a canviar. Potser hauria estat millor fer-la evolucionar, en comptes de capgirar el rumb i tornar a començar. Aquests canvis en els governs i en les lleis, afecten també al projectes de llei referents a les TICs. Enguany, i concretament en aquesta assignatura toca tractar les polítiques respecte a les TIC.

Com veiem al quadre, l’evolució dels plantejaments amb les TIC han consistit, en primera instància, en introduir assignatures de informàtica al currículum, dotar de recursos i formar al professorat, així com el seu ús en tasques administratives i creació d’alguns softwares.  Es van crear programes concrets els quals han evolucionat en uns altres (Atenea en PNTIC) o han set destituïts per altres, dins la metodologia basada en EAO (ensenyament assistit per ordinador).  Després d’analitzar els seus resultats, i veient que no canviaven gran cosa, així com la coincidència de la crisi econòmica dels anys 90, el finançament es queda estancat.

Panorama a finals del segle XX, segons Area, 2006

Panorma al s.XXI, segons Area, 2006

Al segle XXI, davant la realitat social, apareixen nous programes destinats a impulsar la societat de la informació, ara el repte és dotar d’internet a les aules. Segons l’opinió del professorat (Area, Sanabria i Vega, 2013), valoren la dotació de recursos però admeten que no s’han provocat canvis substantius. Llavors, on és el problema? què està fallant?

Opinió del professorat, segons Area, Sanabria i Vega, 2013

Ja posava jo en sobreavís que no és suficient introduir la tecnologia, sinó que ha d’anar acompanyada d’un canvi de metodologia (entrada viatge en el temps, de primer). No obstant això, recordo quan, als primers anys de carrera de Fisioteràpia, els professors donaven les classes alguns en transparències i altres començaven a fer servir el Power Point. Fins i tot recordo els primers treballs en els quals havien de fer servir-ho per a la presentació de treballs. Evidentment, et quedava tot “més maco” però, reflexionant ara, veig que no produïa un canvi substancial en la manera d’aprendre, ni d'ensenyar. Ara ho veig, perquè l’ús que li donem a les TIC en algunes assignatures és substancialment diferent, prova d’això és el meu propi bloc. No és només "amb què" sinò "com", innovar no és fer el mateix amb suport digital; el que destaca a les TIC és la seva capacitat per posar en contacte gent, per fer possible aquest aprenentatge col·laboratiu i cooperatiu amb sentit, més enllà dels murs de l'aula. Vos acordeu del PLE? Per llegir, per reflexionar, per compartir. Potser doncs, haurem de passar del TIC al TAC (Bloc Grupo Innovación), tecnologies dirigides capa al aprenentatge i el coneixement, innovació pedagògica.

A l’article 111 (bis) Tecnologies de la informació i la comunicació, de la LOMCE, apartat 5, insta a la utilització de les TIC com a mitjà didàctic apropiat i valuós, encara que no especifica com. Esmenta la consulta pròpia amb les comunitats autònomes. Pel que fa a les Illes Balears, trobem el programa Xarxipèlag 2.0, del 2010 (evolució del Xarxipèlag), anomenat pla de modernització educativa. Només el nom ja suggereix un canvi del model educatiu mitjançant les TIC. Aquest pla té com a objectius avançar en la millora del rendiment acadèmic i personal de l’alumne, afavorir la igualtat d’oportunitats d’accés a les tecnologies de la informació i a l’adquisició de competències digitals i impulsar la societat del coneixement, encara que comença per nivell superiors de primària i deixa de banda l’Educació Infantil.

Concretant encara més el nivell, als centres, s’ha de confeccionar un pla TIC, amb objectius clars, contextualitzat, que sigui viable i flexible i que estigui consensuat. Un pla TIC és “instrument de planificació integrat en el PE que persegueix fonamentalment el desenvolupament del tractament de la informació i competència digital i la integració de les TIC com a eina didàctica en els processos d’ensenyament-aprenentatge”. (Govern de Canàries, plan TIC)

Pla TIC, segons document del govern de Canàries

En aquest respecte, l’article 111 pareix prometedor, però em sembla que, amb les partides pressupostàries que destina el govern a l’educació, es quedi tot en una promesa atrapada en un paper i no en una realitat palpable. A més, les paraules que fan servir: "desenvolupament de les TIC com eines complementaries d'aprenentatge", com apunta Fernando Trujillo, deixen molt que desitjar. No són eines complementàries, haurien de ser un dels motors impulsors.

En fi, paciència amb les lleis.

Bibliografia

Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologies de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol publicat al llibre Sancho, J. (coord.): Tecnoligías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Mardid, pàgs. 199-232.

Area, M.; Sanabria, A.; Vega, A (2013): Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Revista Campus Virtuales, num.1, vol II. [http://www.revistacampusvirtuales.es/campusvirtuales/2/6.pdf]

García Ruíz, M.J. (2011): Contrastes de las cultures escolares finlandesa y espanyola. Rev. Española de Educación Comparada, 18. [http://www.uned.es/reec/pdfs/18-2011/06_garcia.pdf]

Gobierno de Canarias (s.d.): orientaciones para elaborar el plan de tecnologías de la información y la comunicación (Plan TI) en los centros educativos. [http://www.gobiernodecanarias.org/educacion/5/DGOIE/PublicaCE/docsup/Orientaciones_planTIC.pdf]

POSSIBILITATS I LIMITACIONS DEL SOFTWARE EDUCATIU

Imatge DoDEA, flickr

Ho primer que crec que cal és tenir clar el terme software educatiu. Destacar el fet que estigui destinat a l’ensenyament i l’aprenentatge, en aquest cas autònom, i, a més a més, que permeti el desenvolupament de habilitats cognitives. Aquest petit matís crec que estableix una diferència. Igual que abans l’educació era entesa com una transmissió de coneixements, en la societat actual és entesa més bé com a una creació del propi coneixement.

Així mateix, ja no es tracta de realitzar tasques repetitives i de memoritzar, ara es tracta de ser competent, d’aprendre a aprendre, de manera autònoma. Es va produir (o se hauria de haver produït) un canvi de metodologia necessari per aquesta nova societat, la societat de la informació i la comunicació. L’any passat vàrem tenir que analitzar un videojoc “educatiu”, i aquí ja parlava de la problemàtica de que el software segueixi la pauta del llibre de text (citant a Etxeberria,2008)

Per tant, al parlar de softwares educatius, pot ser ens troben davant un software guiat per una metodologia més tradicional, que, encara que dugui el cognom “educatiu”, jo pondria en tela de judici la seva capacitat de fomentar l’aprenentatge autònom així com les habilitats cognitives. Pot ser serveixin per instruir en la utilització dels dispositius, com a primer apropament, o per reforçar un aprenentatge adquirit a base de repetició, venint a substituir una fitxa de “feinetes”. Clar està que s’aprèn a fer, fent, però també és cert que per afavorir l’aprenentatge, les tasques o activitats han de ser el més significatives possible i acord a la realitat més propera de l’infant (o l’alumne). És per això que hem d’anar alerta a l’hora de establir una eina com educativa, quan en realitat és merament instructiva.

Abans de continuar, també convé aclarir conceptes bàsics multimèdia, que fan possible aquesta lectura no lineal, gràcies als nodes i enllaços. Per a tal efecte, veure el quadre que apareix a continuació.

Quadre confeccionat a classe.

Deixant clar que quan parlo de software educatiu no parlo de fitxa electrònica, passaré a analitzar les seves possibilitats i limitacions que poden tenir. I com a primera limitació, aquesta mateixa, que ens apunta Urbina (2000): anomenar com educatiu a softwares que el que busquen és més la venta i camuflen el producte sota la paraula “educatiu”, tot ensucrat amb frases publicitàries i regals promocionals com a reclams. He de dir que a l’anàlisi del videojoc de l’any passat, ens va ocórrer que en principi, pareixia que tenia possibilitats, però fent una anàlisi i provant el joc, van veure que l’apel·latiu “educatiu” deixava molt a desitjar. D'aquest fet es deriva, entre altres, la importància de la supervisió de l’adult, entre altres motius, a l’hora de seleccionar un material adient. A més, al tractar-se dels primers nivells educatius, no hem d'oblidar l'ús d'aquests softwares com a complement, no substitut, per entendre i aprendre el món que ens envolta. Com ja anotava na Zineb l'any passat, no em d'oblidar que es un dispositiu 2D, vers a la realitat tridimensional que ens envolta. 

Quadre confeccionat a classe, amb una modificació.

Observant el quadre confeccionat a classe (que he modificat lleugerament), s’aprecien certes consideracions i requisits per parlar d’un bon software educatiu segons Urbina.

No obstant això, vull assenyalar que el fet de disposar d’una guia didàctica, efectivament és requisit necessari, però no és concloent. Valverde estableix unes pautes i principis per a la creació d’aquests software educatius, destacant el què?, a qui? i per a què? Si aquestes estan ben orientades, el contingut, el destinatari i les finalitats, només falta, segons la meva visió, el com? A vegades passa que saps que aqueixa manera de fer no és la adient (una gran passa), però falta saber llavors de quina manera fer-ho. Crec que aquí està el repte, el meu repte personal, a l’hora de l’elaboració del treball pràctic d’aquesta assignatura: no caure en la típica fitxa o el dispositiu passiu, que, sí, entreté, però no omple el cervell de coneixement, no li provoca cap repte. És aquí també on entra l’habilitat del mestre per “convertir l’experiència del joc en una experiència reflexiva” (Etxeberria,2008).

Imatge disponible en altre entrada del meu bloc

He de dir que ara, quan jugo videojocs, tot i que aquests no siguin purament educatius, inconscientment analitzo el seu potencial educatiu, ja que ensenyen altres competències no purament referents a continguts, d’entre altres, en llocs on-line, competències col·laboratives, que, com ja hem vist en entrades anteriors, és una de les principals característiques de l’educació web 2.0. (S’activa el meta-aprenentatge!)

Qui sap, pot ser en un futur pròxim, el alumnes ja adults, amb competències col·laboratives siguin capaços de treballar en equip i ajuntar-se els diferents experts en diferents matèries per millorar l’eficiència, i no passi el que passa, per exemple amb arquitectes que fan piscines terapèutiques sense consultar als especialistes en teràpia aquàtica, centrats més en l’estètica pas que en la funcionalitat, o els que fan hospitals sense consultar als treballadors dels hospitals, o creadors de software educatius que fan programes sense contar amb l’opinió crítica dels educadors dins d’una metodologia constructivista. Ho dic per la conferència que van “gaudir” a classe, i amb tots els meus respectes, però jo revisaria certes parts del software, si no de base, almenys alguns aspectes bàsics, com respectar l’ordre de col·locació de síl·labes respectant l’ordre de lecto-escriptura, almenys així no és tan contraproduent en l’aprenentatge de dinàmiques de lectura i escriptura en els més petits. La part tècnica, cap queixa. 

No hem d'oblidar tampoc que si el software és molt tancat respecte al seu recorregut, molt lineal, tornem a estar davant d'un possible llibre de text, i...on deixem la part de crear dins el procés d'aprenentatge?  

Per acabar, penjo aquí de nou el vídeo de l'anàlisi d'un videojoc educatiu que van fer l'any passat en un treball de grup, na Paula, na Zineb i jo.

------------------------------- 

Etxeberria, F. (2008): Videojuegos, consumo y educación. Revista Electrónica Teoría de la Educación. Educación y Cultura en la sociedad de la Información. Vo 9, nº 3 Nov. 2008. http://campus.usal.es/~teoriaeducacion/rev_numero_09_03/n9_03_etxeberria.pdf

Urbina, S. (2000): Algunas consideraciones en torno al software para educación infantil. Edutec, revista electrónica de tecnología educativa. Num 13, Nov.

Valverde, J. (s.d.): Módulo I. Procedimiento básico para el diseño y producción de multimedia educativos. Diseño y producción de materiales didácticos on-line.

Imatge inicial: DoDEA, Flickr

Mi PLE, Octubre 2014

Una ullada al passat ...(PLE antic) (HDK)

Avui toca parlar de PLE. No és la primera vegada que parlo del PLE als meus blocs. Recordo el primer any dels estudis de GEDI, que van parlar de PLE. És més, van confeccionar el PLE del conjunt de la classe al començament i en acabar l’assignatura de Bases Didàctiques. Mai m’havia aturat a pensar en els meus processos d’aprenentatge, i menys encara en com són aquests gràcies a les tecnologies. Expressava la importància de que els mestres facin seves les eines del PLE i explicava què és un PLE, constatava tot el que el meu PLE s'havia ampliat, i, en acabar el curs, ja sabia que no era la fi del camí... 

Doncs bé, just aquest cap de setmana vinc d’un taller de cant, i la professora deia que les cançons s’han de reposar, s’han de dormir, per endinsar-les. Això és el que crec que m’està passant amb el PLE: Retrobar-me amb aquesta idea per tornar a aturar-me i reflexionar sobre la mateixa, ara més endinsada. Potser no hagi ampliat massa el meu PLE, però el trobo més consolidat, més definit.

El primer que vaig pensar al tornar a trobar-me i aturar-me a reflexionar sobre el meu PLE va a ser que no hi havia complert les meves propostes de primer, com començar a fer servir Twiter, cosa la qual no he aconseguit (és per això que està amb línia petita discontinua en el nou PLE, tinc l’eina, però no la faig servir per nodrir-me). Em sentia una mica culpable, o decebuda amb jo mateixa, però llegir a Adell i a Castañeda (2010), m’ha ajudat a reconciliar-me amb me mateixa: 

“El PLE és fruit de l’activitat de l’individu i de les seves eleccions, gusts i circumstàncies”*. 

Així que, es veu que aquesta eina, per exemple, de moment, ni m’acaba d’agradar, ni les circumstàncies de la meva vida són propícies per donar-li ús. Continuant amb les particularitats dels PLEs, aquests autors el defineixen com:

“Conjunt d’eines, fonts d’informació, connexions i activitats que cada persona fa servir de forma assídua per aprendre” (Adell i Castañeda, 2010, pàg. 7; 2013, pàg. 15)*

(Un petit vídeo on explica gràficament què és un PLE)

És per aquesta mateixa raó que incloc eines i xarxes socials com Facebook, ja que el meu entorn el fa servir per compartir articles d’interès. O Skype, amb la qual he fet fins i tot reunions de feina.

Altra aspecte que vaig observar referent als PLE’s és la idea implícita d’aprenentatge autònom que tenen; aprenentatge per un mateix, i també aprenentatge per un mateix a través dels altres. Em sorprèn l’apunt que fan Adell i Castañeda (2010, 2011, 2013) sobre no tan fàcil diferenciació sobre els tipus d’aprenentatge formal, no formal e informal que comporten aquestes tecnologies, sobretot les eines de la web 2.0, dins l’entorn d’individu, fora de les parets. Però també crec que si es canvia la convenció d’aprenentatges propedèutics cap a la concepció d’aprenentatge o educació per a la vida, aquesta “fusió” queda més justificada: s’integren els àmbits d’aprenentatge. Un inconvenient que trobo, que a la vegada no és inconvenient, pot ser un repte, és el fet de que algunes eines o estratègies poden quedar oblidades a temporades, i que suposa un compromís dur-lo al dia. Crec que revisar els PLE de tant en tant, ajuda a ordenar i clarificar, pot ajudar a la formació permanent que es requereix avui en dia en qualsevol professió, també, per suposat, en els professors.

He de finalitzar dient que, com diuen Adell i Castañeda (2010), el PLE (virtual) és un concepte i manera d’usar internet per aprendre, que compren tres processos cognitius bàsics: llegir (en tots els formats), reflexionar i compartir. I observant les diferents eines i activitats que realitzo per aprendre, he de dir que el bloc és una de les més completes, ja que alberga en sí mateixa aquests tres processos, i du implícit l'ús d'altres eines amb les que donar forma a les teves reflexions i poder compartir-les en un mateix espai, o compartir les de altres persones. Permetre que la informació no estigui tant fragmentada, li dóna cos. A més, per ordenar aquesta informació i donar-li forma, has de cercar estratègies, és més senzill així, organitzant les idees prèvies de les que es vol parlar (gràcies Zineb, per les nostres converses sobre com organitzem el pensament dins el nostre cap i les reflexions sobre aprenentatge intercalades entre moments de treballs de classe...). Fins i tot, em serveix per veure la meva trajectòria d’aprenentatge, i per que així continuï, deixo el meu PLE actualitzat aquí, pot ser a l’espera de ser revisat per comprovar d’on empro les fonts per aprendre, quines estratègies faig servir per reflexionar, i amb quins comparteixo i amplio els meus coneixements.

Fins la setmana que ve!

*Traducció literal pròpia

-----------------

Bibliografia consultada:

Adell, J.; Castañeda, L. (2010) “Los entornos Personales de Aprendizaje (PLEs): una nueva manera de entender el aprendizaje”. En Roig Vila, R. & Fiorucci, M. (Eds.) Claves para la investigación en innovación y calidad educatives. La integración de las tecnologies de la información y la Comunicación y la Interculturalidad en las aules. Stumenti di ricerca per l’innovaziones e la qualitat in ámbito educativo. La Tecnologie dell’informazione e della Comunicaziones e l’interculturalità nella scuola. Alcoy: Marfil-Roma TRE Universita degli studi.

Adell, J.; Castañeda, L. (2011): El desarrollo professional de los docentesen entornos personales de aprendizaje (PLE). En Roig Vila, R. Y Laneve, C. (Eds.) La pràctica educativa en la Sociedad de la Información: Innovación a través de la investigación/ La pràctica educativa nella Società dell’informazione: Linnovazione attraverso la ricerca. Alcoy: Marfil. 83-95

Adell, J.; Castañeda, L. (2013): Entornos Personales de Aprendizaje: Claves para el ecosistema educativo en red. Ed. Marfil, Alcoy.


Imatge:
Hartwig-HKD: Past Time

Web 2.0…transformació del rol docent?

Cada escenari, els seus rols
(Imatge pròpia, fotògrafa: Patricia Pinar)

La societat canvia, les necessitats dels ciutadans per a desenvolupar la seva plena ciutadania són diferents, i per tant, l’educació que rebran per enfrontar-se a aquesta nova societat a d’adequar-se a aquests canvis, és a dir, ha de canviar. Aquest canvi afecta, per tant a tota l’estructura pedagògica al seu voltant, a les metodologies, a les eines, als alumnes, així com també als docents. Canviem de escenari, per tant canviem de rol.

Cabero (2009) parla de la peculiaritat d’aquestes noves generacions, dels natius digitals o la generació Einstein, fent referència als processos cognitius que ara es duen a terme, a la forma d’entendre i interactuar amb el medi ambient, de processar la informació de manera més creativa i multidisciplinar. Aquesta nova visió, afegida al fet de que la informació ens arriba de manera diferent, més fragmentada, de fons més variades, repercuteix en el rol que ha de desenvolupar el docent, ja no posseïdor únic ni font única del coneixement. Ara necessitem un penell que ens dirigeix. L'exemple més clar d'aquesta intoxicació és la que vaig a expressar al principi de curs, en l'entrada de presentació, on ja anava endarrerida i pensant que mai s'acaben les coses per fer.

Anàlogament la tecnologia també ha anat evolucionant. Hem passat de la web 1.0 a la web 2.0, d'una tecnologia entesa més bé com una eina, estàtica, textual i orientada des d'uns experts cap a la resta, a una manera de veure la tecnologia no només com a una eina, sinó una actitud (Cabero, 2009), la qual és més dinàmica, senzilla e intuïtiva, permetent així el seu ús per part dels internautes, quins adquireixen el protagonisme, on importen les persona que li donen ús, no les eines en sí, i la seva interacció, la seva participació, que origina continguts realitzats de forma col·lectiva. L'esquema fet a classe concentra definició i característiques.. La Dra. Inmaculada Maiz (2009) destaca aquesta interconectivitat i la interactivitat con el valor de la Web 2.0.

Web 2.0. Esquema Elaborat a classe

Aquest vídeo explica gràficament el canvi de Web 1.0 a Web 2.0:

La veritat és que jo abans de la web 2.0 no en feia servir massa l'ordinador, i el que feia era treballs amb Word o presentacions en Power Point, entregades o exposades en "petit comité" i, encara que la informació no era tan aclaparant, he de reconèixer que també angoixava el fet de manejar-la, ja que la seva obtenció era més dificultosa i duia molt de temps la seva recerca. És aquí on es veu un gran canvi amb la web 2.0, compartit en tots els àmbits: la informació no sorgeix d’una font cap a la resta, sorgeix de diverses fonts que arriben a la resta, aquesta informació és processada i origina noves perspectives conjugant diferents fonts d’informació. Llavors, què és el que passa a l’educació (o hauria de passar)? Si el mestre (o el llibre de text) no és la “il·lustre” font de sabiduria i coneixement, sinó que els alumnes reben informació de diverses fonts i elaboren el seu propi coneixement, el qual no és “embotit” dins el cap a força d’exposició, sinó elaborat a partir d’anàlisis i reflexió (individual o compartida), on queda la figura del mestre? Quin ha de ser el seu rol i les seves funcions?

Evidentment, responent a la pregunta inicial que dona títol a aquesta entrada, el rol docent sí sofreix una transformació dins d’aquesta educació actual, l’Educació 2.0.

Web 2.0 i Educació. Esquema confeccionat a classe, en conjunt

Les “missions” del docent podrien dir que estarien, generalitzant, en donar coherència (Siemens,2010; traducció de Roselló, 2014), ja sigui al món en el que vivim o a les pròpies accions de l’infant (Aucouturier), així com a aquest bombardeig d’informació fragmentada; en un món digital, cal adquirir competència digital (Maiz, 2009, Cabero 2006). Així el mestre ha de facilitar aquesta alfabetització digital, segons Cabero (2006, rescatat per Maiz, 2010), competència en el maneig tècnic, en la gestió de la informació, en valors i actituds i en expressió i comunicació. Endinsant-nos una mica més, les relacionades amb rols anteriors, com pot ser model a imitar, animador, recolzament, guia, sintetitzador (Siemens, 2010), i en part orientades cap a resoldre les crítiques que s’originen de la utilització d’aquest web 2.0 (Cabero, 2008) quan apunta que no és el mateix utilitzar que participar, cosa la qual implica una ensenyança o educació al respecte, aquí entra el docent presentant situacions per a que els alumnes puguin adonar-se d’aquesta diferència i sàpiguen com fer servir aquestes. Davant la gran quantitat d’informació, és possible no discriminar el que verdaderament és rellevant, aquí de nou orienta el mestre. Aquest vídeo de Youtube ens parla de reptes del docent de cara als seus alumnes, com no perdre's en el torrent d'informació, així com ajudar-los a no perdre qualitat en les seves creacions, entre altres:





Llavors, també estaria per estimular i afavorir la construcció de coneixement, que no es quedi en simple accés a la informació, sinó orientar, si cal, el debat i la reflexió. Així el mestre no només capacita en l’ús tècnic de les TIC, que es correspondria una mica amb la part pràctica d’aquesta assignatura), sinó que guia, orienta i dissenya escenaris d’aprenentatge, que vendria a ser la part teòrica d’aquesta assignatura, en la qual ens proporcionen les informacions adients per a que nosaltres seleccionem el rellevant, ho posem a debatre i després de reflexionar, exposen aquest coneixement aquí mateix, al bloc, per compartir-lo amb el món. El fet d’exposar-lo en xarxa, també és per escoltar opinions que posen en tela de judici el que dic, o afegeixen noves perspectives, per anar matisant els coneixements, meus i dels que ho llegeixin. Tornant a Siemens (2010), exposa set rols dels mestres en entorns d’aprenentatge en xarxa:

La primera és amplificar, relatiu al que ressalta Suárez en parlar dels fluixos de comunicació en xarxa i, cita, “Castells denomina autocomunicación de masas”. El mestre (i altres persones de la xarxa) comparteix en xarxa un document o article que troba interessant. Per aquest respecte, trobo necessari que els seus alumnes el segueixin en la xarxa per veure aquesta informació a la que el docent vol destacar. Em recorda als re-tweets de la nostra professora. Això es relaciona amb la presència duradora, la qual cosa implica, des de el meu punt de vista, una gran responsabilitat i compromís per part dels docents, ja que les seves actuacions fan de model d’ús adequat en el camp educatiu d’aquestes eines, rol que Siemens esmenta com “modela”, la qual cosa pot “ressonar” a corrents conductistes psicològiques, encara que jo el trobo més bé com a un aprenentatge vicari, més prop dels cognitivistes (per a més informació de concepcions del procés d'aprenentatge i la seva influència en l'escola, os remet a una entrada antiga meva de psicologia de l'educació).

Altre dels rols és el de curador o expert en els artefactes que se exhibeixen, i estic d’acord en part, ja que implica una necessitat de professionalització dels docents, però també crec que en alguns moments, pot ser el docent el que ofereix una proposta o problema a resoldre amb unes eines, però hi hagi algun alumne que sàpiga o arribi a saber coses que pugui compartir amb la resta, i que el docent desconegués, canviant el rol de docent a discent i enriquint-se d'aquest aprenentatge compartit. Encara que en aquest cas, sí hagués començat obrint el camí. El que passa ara és que...on deixem això de partir dels interessos del infant (o alumne)? És clar que el docent ajuda a entendre i donar sentit a la societat, però si no vol allunyar-se dels seus alumnes, no pot començar una ruta a la qual els seus alumnes no han arribat encara, o que no volen encara explorar, ja que han vist un altre camí que el crida més l'atenció. De les relacions mestre-alumne ja vaig parlar fa dos anys en una entrada de bloc on ressaltava la importància de mantenir l'interès i la motivació dels alumnes

També parla Siemens de Englobar i filtrar, i és que amb tanta informació de fonts diferents, s’ha de seleccionar el més rellevant dels diversos camps i relacionar-los; ha de donar com a resultat un coneixement enllaçat i ben estructurat en els nostres esquemes mentals. Per una banda, crec que això és feina de cadascú, és el procés d’apropiació del que ens parla  matiz (2009, 188), encara que el mestre sí pot anar comprovant que aquesta estructura es construeix adientment, com exposa Siemens (2010): “revelar la estructura de contenido y conversación del curso a medida que éste se desarrolla, no definir-la por anticipado”. Clar, el que passa és que els objectius sí deuen estar definits per anticipat, trobo jo. (Per més informació envers aquests rols podeu anar al bloc de n’Eva María Roselló, on comparteix la traducció de l’article).  

Doncs bé, crec que queda reflectit el canvi que han de fer els docents, no només en el seu rol respecte als seus alumnes, sinó en la seva pròpia manera de continuar aprenent en la seva vida, i la importància d’aquesta professionalització docent per a buscar l’excel·lència i per a ajudar als seus alumnes a adquirir competències per resoldre els problemes que la vida de la societat on viuen els hi vagi plantejant. Però...com fer tot això? La pròxima setmana os parlaré dels PLEs o entorns personals d’aprenentatge, espero que puguin donar una pista de com enfrontar aquesta qüestió.

Per acabar, un vídeo del rap de l'Educació 2.0, amb els alumnes demanant una educació coherent amb la seva realitat 

Fins un altre dia!

------------------------------------------------

Cabero, J. (2009): Educación 2.0. ¿marca, moda o nueva visión de la educación?. Venezuela. Cap 1 de “El uso de la Web en la Sociedad del conocimiento. Investigación e implicacions educatives”.

Maiz, I. (2009): Implicaciones educatives de herramientas tecnológicas de la web 2.0. Venezuela. Cap 8 de “El uso de la Web en la Sociedad del conocimiento. Investigación e implicacions educatives”.

http://tecnologiaedu.us.es/tecnoedu/images/stories/castanio20.pdf

Sangrà Morer, Albert (2014): La función educativa del “otro” en red. El país, Blogs Sociedad. Autor invitado: Suàrez, C.

http://blogs.elpais.com/traspasando-la-linea/2014/08/la-funci%C3%B3n-educativa-del-otro-en-red.html

Roselló, E.M. (20014): Llavors que crèixen. Bloc Aprendre és crear. http://aprendreescrear.blogspot.com.es/2014/10/llavors-que-creixen.html

LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

imatge pròpia...tecnologies

Conjectures a part, és una realitat, som a la societat de la informació i les noves tecnologies, amb la omnipresència de tecnologies digitals, globalització cultural, interactivitat, noves formes de codificació i accés a la cultura, etc (Area, 2002). Un llarg recorregut s’ha fet, des de el llenguatge, passant pels signes gràfics, la impremta, els medis electrònics i la digitalització (Adell, 1997), inclòs podrien parlar d’una passa més, la internet. Cert és que hi ha poblacions les quals no tenen un fàcil accés a les tecnologies, ja sigui pel regim polític que governa, el qual imposa (o intenta imposar) restriccions relacionats als continguts, ja sigui per ser-hi un país amb una economia pobra, que no permet l’accés a tota la població. Si em poso a pensar, en el recorregut des de petita, tampoc ho hagués imaginat així. Recordo l'ordinador del meu germà major, quan jo no arribava ni als 8 anys, els primers videojocs i que, encara que hi teniem aquest ordinador a casa, més endavant en fèiem els treball de classe a màquina d'escriure. El canvi d'aquestes tecnologies ha estat impressionant.  

Aquestes tecnologies també canvien la manera de veure i entendre les coses. Tot és més immediat, més interactiu, més innovador, es cerca la qualitat de imatge i so, influència més sobre els processos que sobre els productes (Adell, 1997, citant a Cabrero, 1996). Aquest aspecte és destacable, sobretot dut al àmbit educatiu, referent a l’avaluació, continuada i del procés.

Tornant a les tecnologies, hi ha controvèrsies i discursos al respecte. Crec que tots els discursos poden ésser possibles, de fet, en segons el moment de la meva vida, puc tenir un o un altre. Quan apareix alguna novetat tecnològica que no es maneja o quan estàs temps davant l'ordinador o la tablet i veus que el temps ha passat sense adonar-te i no has fet molta cosa profitosa. Es tracta doncs de veure les diverses cares. Com apunta Postman (1998): “for every advantage a new Technology offers, there is always a corresponding disadvantatge”. És a dir, cada avantatge, implica un inconvenient. És així com se originen aquest discurs abans esmentat i que empra, seguint a Echeverria, Area Moreira (2002): gent que veu un filó d’or per enriquir-se (discurs MERCANTILISTA), els que pensen que aquesta tecnologia hauria d’estar al servei del desenvolupament social i humà (discurs CRÍTIC-POLÍTIC), els que pensen que és gràcies a la tecnologia que la humanitat s’ha desenvolupat (discurs TECNOCENTRISTA), i el que veuen en la tecnologia una eina de control i destructora de valors i ideals (discurs APOCALÍPTIC).

Efectivament, hi ha aspectes positius, i d’altres negatius, una cara amable i una amarga de la societat de la informació (Area, 2002).

Imatge pròpia: cara amarble vs amarga

Imatge comuna de classe: producte de la primera flipped class. Lectura de Jordi Adell

Aquests problemes que impliquen les noves tecnologies, com la bretxa digital, el fluix permanent de informació, el canvi de text lineal a hipertext, i les noves exigències de formació ocupacional i estructures laborals, originen uns reptes per a superar aquestes dificultats. Es requereix d’un impuls educatiu per part de les institucions, per alfabetitzar a la població del segle XXI. I, com ha de ser aquesta alfabetització? Es parla ara d’una multialfabetització (Area, 2002):  en lectoescriptura, en comunicació audiovisual, en tecnologies digitals i en el maneig de la informació. Per aquest propòsit és necessari cultivar quatre grans dimensions: la instrumental, la cognitiva, la sociocomunicacional i la axiològica, és a dir, saber accedir a la informació, saber transformar-la en coneixement, saber comunicar-se i expressar-se, i usar-la democràtica i èticament.

Analitzant els reptes i comparant-los amb el que fem a classe, precisament és això. M’explicaré millor. A classe estem fent una modalitat educativa anomenada “flipped classroom”, és a dir, amb la informació penjada al moodle dels articles, hem d’extreure allò més rellevant, fent una anàlisi de la mateixa, expressar aquesta informació com a coneixement, per això está el blog, en el qual expressem les mateixes i les nostres reflexions referents al tema, amb aspectes significatius per a nosaltres, que fan l’aprenentatge més significatiu, principies pedagògics que ja sabem de cursos anteriors que hem de cercar. En nosaltres mateixos s’observen els canvis que menciona Adell (1997), a la seva lectura: Nous entorns d’aprenentatge, amb alumnes més actius, nous rols de les institucions educatives, ja que la mateixa universitat té educació a distància, nous rols per a docents i discents, amb els mestres que guien i orienten la feina desenvolupada d’aquestes “flipped sessions”, i nous materials d’ensenyament-aprenentatge, per exemple, amb la introducció dels temes que fan els professors de cada tema, en format audiovisual i penjat a moodle. Afegits als de Adell, trobem els que proposa Area (2002), que sembla que molts d’aquests seran les competències d’aquesta assignatura: integrar noves tecnologies en el sistema i cultura escolar, replantejant el currículum, i renovant concepcions i pràctiques pedagògiques; restaurar les finalitats i mètodes de l’ensenyament, amb nous rols per docents i alumnes, aprendre a aprendre, enfrontar-se a la informació, qualificar laboralment, prendre consciència, i per això es requereix un maneig tècnic, coneixement i habilitats específiques de la informació, valors i actituds adients, i emprar les tecnologies, no només com oci i consum, sinó com a eina d’expressió i de comunicació.

Imatge original de classe producte de flipped class modificada i completada. Esquema de lectura de Area.

Està a les nostres mans donar un ús adient a les noves tecnologies, i fer-les servir com a eina educativa, no pas com “millora” de les eines que ja havia, sinó com transformació de les metodologies i eines existents: no caiguem a usar-les com un llibre de text renovat. Aprofitent aquesta oferta informativa per anar a les fonts, a l’origen, i extreure el nostre propi coneixement.

Per aquesta mateixa raó, us comparteixo un document de n’Area a Slideshare.

Educar sociedad información: multialfabetismo from Manuel Area

Ens veiem en breu!


 ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------ Bibliografia consultada Adell, J. (1997): Tendencias en educación en la sociedad de la tecnología de la información. EDUTEC, Revista Electrónica de Tecnología Educativa, nº 7, noviembre. http://nti.uji.es/docs/nti/Jordi_Adell_EDUTEC.html Area Moreira, M. (2002): Sociedad de la información, tecnologies digitales y educación. Tema 1. Web docente de Tecnología Educativa. Universidad de La Laguna. http://www.tecnoedu.net/lecturas/materiales/manual_area/tema1.pdf Postman, N. (1998): Five things we need to know about technological change. Talk delivered in Denver, Colorado. http://web.cs.ucdavis.edu/~rogaway/classes/188/materials/postman.pdf